Rafa Xambó: “Vull donar importància a la paraula”

Esperança Camps | ElTemps 1538, 03/12/2013

Rafa Xambó (Algemesí, 1954) acaba de treure el seu cinquè disc. En aquest cas s’ha buscat un lletrista excepcional, William Shakespeare. Es tracta d’una tria de 12 dels 154 sonets d’amor que va escriure el bard de Stratford i que el poeta de Lleida Txema Martínez Inglés va traduir al català

—Per què tres anys després del vostre últim disc torneu posant música als sonets d’amor de Shakespeare?
—Fa uns anys vaig conèixer Txema Martínez i va dir que estava traduint els sonets d’amor de Shakespeare. va demanar si volia posar música a un dels poemes per poder acompanyar en alguna presentació i em va dir fixa en el poema 71 “T’estimo tant”, mira que diu “T’estimo tant que vull que el teu enyor es torne oblit perquè no m’hagis d’enyorar plorant” i em va dir: això és molt gran. I vaig fer cas i la música em va eixir molt ràpidament. I vaig anar engrescant i quan ja tenia uns quants de fets vaig pensar que ja no podia mesclar cançons meues en un mateix disc i així va ser com vaig continuar fins a tenir les 12 cançons del disc”.

—Heu optat per fer una música de caire clàssic per als sonets. Aquesta era la primera opció?
—Vaig fer diverses proves. Primer en un format més pop, amb la veu encaixada amb els instruments, com si fóra un instrument més, que a penes distingeix, però vaig considerar una profanació. Vaig provar altres fórmules com ara un estil més americà, allò de l’slide. Em resultava més seductora, però no acabava de convèncer. Finalment vaig pensar que havia de fer una cosa que tinguera referents de música culta sense ser música de cambra i jo fent de tenor impostant la veu. Sense arribar a aquesta formulació vaig poder trobar una veu més de tipus intimista en algun passatge, com en “T’estimo tant”, per exemple, o en altres o en “Llum a les fosques”, que és una veu deliberadament dita a cau d’orella. I hi ha altres moments més gamberros, més desafiants com en “La luxúria”, on el meu referent és Lou Reed.

—En alguns casos, en quatre dels poemes, no arribeu a cantar, sinó que reciteu.
—Aquest és un disc en què preocupava que quedara ben clara la importància de la paraula, la importància del text. Sense adoptar una actitud reverencial, exagerada, no volia perdre de vista que és Shakespeare. I no perdre de vista que són sonets meravellosos, molt potents i, com diu Txema Martínez, fins i tot en les seues errades morals és un geni. Era una cosa que calia respectar molt i, per això, també en la música està concebut de manera que la veu quede sempre molt clara, molt nítida, que puga entendre bé. En els concerts, el que estic fent és recitar el poema abans de cantar, perquè vull que la gent familiaritze amb les metàfores, amb les imatges de Shakespeare.

—Ara que parleu de la importància de les paraules, en el disc feu servir els diferents registres de la llengua.
—No sé com faig. A vegades per la necessitat de fer la sinalefa, mesures i dius, ha de ser un decasíl·lab català, o han de ser deu síl·labes i acabar accentuada o ser onze i ser plana, i mires i dius, no hi ha més remei que menjar aquest final amb erra i empalmar, i aleshores ix a la manera oriental necessàriament. En altres, sempre que puc faig valencià. També em vaig plantejar canviar les terminacions verbals i valencianitzar i vaig veure que no funcionava.
I “que es podreixi la sang” no és el mateix que “que es podrisca la sang”. Jo sé que en això està també la musicalitat del llenguatge i no volia tocar. També és una manera de reivindicar que totes les varietats del català són nostres, que quede ben clar. Com hi ha altres que diuen, com és la nostra llengua podem fer el que vulguem i no parlem... que és el que fan ací en aquesta ciutat. Jo faig al contrari, com és la nostra llengua, usem tots els registres que done la gana.

—No és la primera vegada que poseu música a poemes.
—És una experiència molt satisfactòria. De jovenet vaig fer amb Miquel Martí i Pol, amb Feliu Formosa. Ara ja darrerament, en el segle XXI, he posat música a Txema Martínez, Marc Granell, o Manel Rodríguez Castelló i Isabel Garcia Canet. Sempre estic vigilant els poetes, estic a l’aguait a veure què fan, què escriuen, cosa que sé que a ells encanta perquè el món de la poesia és tan limitat i xicotet que el fet que algú que està en el món de la música puga fer un poc d’altaveu agrada molt.

—Combineu la vostra feina com a professor, com a escriptor, i en els últims anys, també, com a membre del consell d’administració de Radiotelevisió Valenciana. viuen hores molt negres ara amb l’anunci de tancament de l’ens pel que representa també, d’amputació d’un altaveu per als músics.

—És un horror, el tancament de Canal 9. Un autèntic despropòsit i per tractar de trobar alguna cosa bona dins aquest desficaci, a mi acudeix pensar que dóna l’oportunitat de pensar el Canal 9 del segle XXI. La radiotelevisió pública. Els sistemes de comunicació multiplataforma, multimèdia. Aprofitant les xarxes i per tant, a partir d’ara mateix hem de començar a pensar en la nova radiotelevisió que haurem de bastir a partir de 2015. Per tant, jo emplace la gent a dues feines: fer una auditoria de Radiotelevisió Valenciana, amb totes les dades, i l’altra, anar preparant el projecte de la radiotelevisió que volem construir a partir de 2015.