EM (traure) el mapa de la butxaca, i el (desplegar) , a l'ombra d'un arbre raquític, entre l'obertura dels genolls, les cames flexionades sobre la punta dels peus. Amb quatre pedres, el (subjectar) pels extrems, perquè no (envolar-se) . El vent no (procedir) de cap punt concret, sinó que (regolfar) inesperadament, i ara (alçar) petits terbolins de sorra, ara (esclafar) contra el terra plantes d'aparença moribunda. Em (mullar) les mans en la suor de les axil·les, me les (torcar) en els camals dels pantalons, amb el dors em (refregar) la cara, i, després, metòdicament, inflexió a inflexió, (resseguir) amb l'índex de la dreta el que (deure) haver estat el meu itinerari, des de l'últim senyal que (marcar) a la carta. El tou del dit (passar) lentament sobre els colors dels diversos nivells. (escampar) la mirada entorn, (intentar) identificar els signes en la realitat circumdant. La conclusió no (admetre) debat: aleshores (haver) de trobar-me en qualsevol lloc que no (ser) , precisament, aquell. No era que m'hi (sentir) estranger: jo ja (tenir) (admetre) que, més que anar enlloc, (venir) de ninguna part; m'hi (sentir) contradit. Per altra banda, cap tinta tipogràfica no (saber) matisar el to terrós d'aquella plana calcinada. Enmig d'ella, rebutjades des de totes les línies de l'horitzó, (alçar-se) les cases d'un poble. A una dotzena de passes d'on jo m'(estar) ajupit, (haver-hi) un rètol polsegós, clavat sobre una estaca coronada amb una calavera, que (semblar) deixada caure allí damunt com per casualitat. Tot i que les ràfegues del vent la (fer) bellugar com una campana, (ser) un anunci escassament sinistre, esblanqueïda pel sol. Em (incorporar) mandrosament i m'hi (acostar) . Amb el mapa a la mà, (desxifrar) les lletres, sil·labejant com un infant: «Cruïlla». Em (notar) l'avançament dels llavis, l'acoblament enganxós de la llengua contra la volta del paladar, dins la cavitat seca de la boca. (furgar) en la inscripció. El tacte de la brutícia petrificada sobre els clevills de les lletres incises a punta de ganivet, em (fer) escopir la saliva que em (quedar) . (sentir) els meus ulls reflectits furtivament dins les conques desocupades; (ser) la inexplicable sensació d'alguna cosa coneguda. (estar) segur que el topònim no (figurar) al nomenclàtor del país. (invertir) el procés anterior, (tractar) de localitzar-lo al plànol, entre les referències donades, per a major seguretat. En va. En dues-centes milles a la redona d'on (posar-se) amb obstinació el meu dit, no (haver-hi) constància de res semblant. Cap similitud no (fer) presumir una tergiversació del topògraf o una errada de l'impressor. Tampoc el nom no (ser) una emersió del pou del record, trabucada pels mecanismes de l'enyorança entre altres atribucions remotes: la Ferradura, el Caminàs dels Homes, el Tossal Enmig de la Plana, la Closa, la Carretera Més Bella del Món... Jo (ser) un altre, llavors. Però no (ser) qüestió de cedir a la sorpresa d'aquella situació nova. No (ser) la primera vegada que (perdre's) , (buscar) llocs estranys, ni (ser) per a meravellar-se d'haver-ne trobat un quan no s'(buscar) . (ser) estrany, però, alhora, previsible: (poder) ser pensat; (existir) , doncs, perquè ho (ser) . Si (dir-se) així, això (significar) que s'hi (encreuar) dos camins, i que un dels dos, en un sentit o en l'altre, em (dur) a un altre paratge. En última instància, la mateixa lògica que m'hi (encadenar) me n'(alliberar) , (invertir) les premisses. Per molt tediós que això (resultar) , sempre (poder) afrontar aquest envit de reconstitucions, en la fredor de la nit, quan el minvament de la llum em (deixar) estendre en teories. Anar-me'n o regressar abans d'haver-hi entrat, (ser) una deducció que no (estar) a l'altura del meu sentit del risc. (introduir) l'índex i el polze dins les òrbites buides de la calavera, i la (fer) rodar sobre l’eix de l’estaca, com una ruleta. [...]
(fragment de la lletra C del llibre Alfabet, de Josep Palàcios. Ed. Empúries. Barcelona, 1989)