LA DERIVACIÓ

 

  1. LA DERIVACIÓ COM A PROCÉS DE FORMACIÓ DE MOTS

Derivació: obtenció de noves paraules adjuntant un afix al radical o a un lexema.

Radical: part del mot que queda un cop eliminats tots els morfemes de flexió.

Arrel: radical simple, és a dir, constituït per un sol morfema.

Sufix: afix  posposat al radical.

Prefix: afix anteposat al radical.

Infix: dos o més sons que faciliten la transició entre el radical i el sufix.

 

1.1.  CLASSES DE SUFIXOS I PREFIXOS

Segons la tonicitat: àtons i tònics (gairebé la totalitat). Els prefixos tònics formen part de la composició

Capacitat d’imposar la seua categoria al radical:

a)      valoratius (només hi adjunten propietats). Són no recategoritzadors. (tauleta, nassot)

b)      no valoratius (sufixos lèxics pròpiament dits que permeten la formació de noves paraules). Són recategoritzadors.

 

Els infixos són morfs buits (polseguera) si no tenen un valor de diferenciador semàntic (ferrer-ferreter) o de matisador del significat del mot (enfeinat-enfeinassat).

 

1.2.  LA DERIVACIÓ SUCCESSIVA

 

Són derivats successius aquells que la seua formació s’ha produït sobre la base d’una derivació sufixada anterior.

Els patrons més freqüents per sufixació són:

a)      N-N-N: porta- porter- porteria

b)      N-V-N: hospital – hospitalitzar- hospitalització

c)      N-Adj-N: ciutat – ciutadà- ciutadania

d)      N-Adj-V: nació – nacional- nacionalitzar

 

Els patró més freqüent per prefixació és la combinació de dos prefixos el primer dels quals implica un verb d’acció i el segon una acció que anul·la l’acció anterior: butxaca- embutxacar- desembutxacar. També pot ser un intensificador de l’acció: paquet- empaquetar- reempaquetar.

 

La combinació de prefixos i sufixos s’admet en el cas dels prefixos àtons intensificadors positius o negatius (in-, des-, re-, con-): beure- bevible- imbevible.

 

  1. LA SUFIXACIÓ

 

2.1.  LA FORMACIÓ DE NOMS (NOMINALITZACIÓ)

 

2.1.1.      Noms derivats de noms

a)      Derivació amb sufixos valoratius. Solen afegir una característica dimensional (diminutius o augmentatius: maneta, peuàs) o valorativa (positiva o negativa: peuarro) a una unitat existent. En canvi en ditada sí que s’estableix una relació nova.

Els sufixos valoratius més importants són: -arro, -às, -et, -ell, -í, -ic, -ill, -im, -ó, -ol, -ot: Molts han perdut el seu valor originari pels processos de lexicalització (llenç- llençol, taula- taulell) que afecten també els actualment vius (camisa – camiseta).

b)      Derivació amb sufixos no valoratius. Són la major part dels sufixos disponibles. Els més productius són:

 

Ofici: -er, -aire, -ista, -à (forner, drapaire, modista, cirurgià)

Lloc: -er, -eria (galliner, conselleria)

Jurisdicció / territori: -at (bisbat)

Instrument: -er, -al, -era (cendrer, braçal, sucrera)

Col·lectiu: -eda, -ar, -am, -ari, -ada, -alla, -atge, -eria, -at (pineda, bladar, fustam, bestiari, gentada, jovenalla, brancatge, cristalleria, veïnat)

Gentilici: -à, -í, -és, -enc (gandià, barceloní, berlinés, parisenc)

Arbres i plantes: -er, -era (castanyer, esparreguera)

Cop: -ada (ganivetada)

Contingut o abast d’un instrument: -ada, -at (cabassada, grapat)

Període de temps i mesura: -ada (mesada, alçada)

Manifestació pròpia d’algun ésser animat: -ada (pallassada)

Doctrina o opció ideològica: -isme (socialisme)

Seguidor o partidari d’una doctrina o opció: -ista (panteista)

 

2.1.2.      Noms derivats d’adjectius

 

En contrast amb els anteriors, tenen poca diversitat semàntica. Amb aquest esquema (adjectiu-nom) només es poden formar dues classes semàntiques de noms:

a)      noms abstractes que indiquen qualitat: -esa, -ícia, -or, -ura, -ia, -eria, -ària, -ada, -ió, -itud (-ud), -itat (-etat, -edat, -tat, -dat): bellesa (bell), brutícia (brut), foscor (fosc), entremaliadura (entremaliat), gelosia (gelós), ximpleria (ximple), llargària (llarg), amplada (ample), perfecció (perfecte) , pulcritud (pulcre), dignitat (digne).

b)      Noms originàriament abstractes, que signifiquen moviment o doctrina: -isme: nacionalisme (nació)

 

 

2.1.3.      Noms derivats de verbs

És molt variada en català:

 

Ø      Acció/ efecte: -ment, -ció, -nça, -dera, -dura, -dures, -all, -alla, -alles, -or,

-atge, -dissa, -im, -era, -et: nomenament (nomenar), aprovació (aprovar), venjança (venjar), bollidera (bollir), feridura (ferir), triadures (triar), escampall (escampar), troballa (trobar), deixalles (deixar), picor (picar), marcatge (marcar), corredissa (córrer), socarrim (socarrar), ballera (ballar) xiulet (xiular).

Ø      Objecte: -dor, -all, -et: gronxador (gronxar), fregall (fregar), rasclet (rasclar)

Ø      Lloc: -dor, -tori, -all: menjador (menjar), observatori (observar), amagatall (amagar)

 

2.2.  LA FORMACIÓ DE VERBS (verbalització)

 

2.2.1.      Verbs derivats de noms

 

a)      Radical nominal + -ej(ar)

Ø      Verbs intransitius: Sempre fanfarroneja davant de les xicones

Ø      Verbs transitius no causatius: Aquesta criatura petoneja tothom

Ø      Verbs causatius: La incertesa l’angunieja molt

Ø      Verbs impersonals:  Hui plou i venteja

 

Hom pot agrupar semànticament aquests verbs en cinc classes:

Ø      Verbs metereològics: boirejar, abrilejar

Ø      Verbs que expressen iteració o moviment: manejar, bastonejar

Ø      Verbs que expressen causa: airejar, arquejar

Ø      Verbs que expressen tendència: amarguejar, verdejar

Ø      Verbs que expressen freqüència o comportament: feinejar, fanfarronejar

 

b)      Radical nominal + -itz(ar)

Ø      Verbs intransitius: Els dos germans rivalitzaven en mèrits

Ø      Verbs transitius: El iode cicatritza les ferides.

 

c)      Radical nominal + ific(ar). Sovint es formen sobre radicals cultes i solen ser usats en àmbits especialitzats:

Ø      Verbs transitius causatius: El pas del temps modifica el caràcter de la gent.

Ø      Verbs transitius no causatius: Ahir li van notificar que li havien concedit una beca.

d)      (Prefix a-, en-, es- +) Radical nominal + -eg (ar). És molt improductiu i pocs verbs se n’hi formen: amuntegar, esdentegar, empudegar, apedrega, assedegar.

 

2.2.2.      Verbs derivats d’adjectius

 

S’utilitzen els sufixos anteriors -ej(ar), -itz(ar), -ific(ar), a més del sufix –it(ar).

 

Ø      Verbs transitius amb valor causatiu: blanquejar, tranquil·litzar, justificar. El sufix –it(ar) és totalment improductiu en el valencià actual però el trobem amb verbs d’ús corrent: facilitar, agilitar, capacitar....

Aquests verbs transitius causatius també poden realitzar-se com a intransitius: el CD passa a S i el subjecte desapareix; de vegades, hi apareix el pronom reflexiu: El calor ha agrejat la llet à La llet s’ha agrejat / El iode cicatritza les ferides à Les ferides cicatritzen.

Ø      Verbs transitius no causatius: felicitar

Ø      Verbs intransitius: coixejar, cristal·litzar.

 

 

2.2.3.      Verbs derivats d’altres verbs

Hi ha molts verbs de la primera conjugació que accepten de combinar-se:

Ø      amb (pseudo) sufixos sense cap valor afegit al radical verbal: -ol (penjolar-se), -ot (parlotejar), -on (brotonar), -in (burxinar), -iss (capissar), -uss (cantussar).

Ø      Sufixos amb valor intensiu o iteratiu: -ass (allargassar), -isc (ploviscar)

 

2.2.4.      Verbs derivats d’adverbis

Només es fa a través del sufix –ej(ar): poquejar.

 

2.3.  LA FORMACIÓ D’ADJECTIUS (ADJECTIVACIÓ)

2.3.1.      Adjectius derivats de noms:

Ø      Sufixos que formen adjectius de relació en general: -er (mentider), -ar (circular), -ari (complementari), -ífic (científic), -oide (ovoide), -i (ossi); i també –à (ciutadà), -í (marí), -enc (estiuenc), -és (muntanyés), que són reutilitzables com a gentilicis.

Ø      Sufixos que indiquen que el nom al qual complementen posseeix una propietat habitualment en escreix: -ós (neguitós), -at (pigat), -ut (molsut).

Ø      Sufixos que adjuntats a bases lèxiques nominals (sovint amb el tret ‘animat’) formen adjectius que indiquen ‘propi de ‘: -esc (caricaturesc), -ívol (jovenívol), -al (genial).

Ø      Sufixos que formen adjectius que signifiquen ‘partidari o seguidor de’: -ià (fabrià).

 

2.3.2.      Adjectius derivats d’adjectius

Només ens referirem als sufixos que duen a la formació d’un nou lexema tot i que és difícil de vegades distingir aquests dels que representen un aspecte simplement (argilós vs menudet)

Els adjectius amplíssim, celebèrrim estan formats pels sufixos quantitatius –íssim, -èrrim, les quals semblen més valoratius que no aspectuals. Al costat d’aquests tenim estructures adjectives com groguenc o els numerals cinqué, trenta-uné, els quals es trobarien a cavall entre un i altre tipus de mots.

 

2.3.3.      Adjectius derivats de verbs.

Els sufixos que serveixen per formar adjectius deverbals podem classificar-los semànticament:

a)      Sufixos que formen derivats amb valor actiu i sovint també amb el tret ‘habitual’ (-ós, -nt, -dor, -er, -aire, -tori, -iu): desitjós, picant, prometedor, ploraner, xarraire, absolutori, afirmatiu.

b)      Sufixos que formen derivats amb valor passiu normalment també incoatiu

(-ble, -dor, -ívol, -dís): llegidor, demostrable, agradívol, esmunyedís.

 

Aquests derivats tenen tendència a actualitzar la forma culta de la base verbal: veure- visible, elegir- electiu; també tenen la possibilitat d’alternar radicals cultes i radicals patrimonials: llegidor-lector, oïdor-audible.

 

2.3.4.      Adjectius derivats d’adverbis

Es redueix a uns pocs casos ja lexicalitzats que figuren al diccionari sense que els usuaris actuals activen aquest recurs: proper, llunyà, forà.

 

 

 

2.4.  LA FORMACIÓ D’ADVERBIS (adverbialització)

És pràcticament nul·la tret de les formacions integrades per un radical adjectival en femení i el sufix –ment: fortament.

Alguns autors consideren el procés de formació d’adverbis en –ment com un procés de composició, atesa la procedència nominal d’aquest sufix en llatí (MENS-MENTIS ‘ment (substantiu)’ ).

 

 

  1. LA PREFIXACIÓ

El caràcter dextrogir  del derivat (és el mot situat a la dreta el que sol imposar la categoria, les propietats semàntiques i de combinabilitat) ha provocat que la prefixació haja sigut poc estudiada.

Les gramàtiques catalanes vacil·len força a l’hora d’assignar la prefixació a la derivació o a la composició. Per això els prefixos tònics els veurem en el capítol de la composició.

La diferència entre els àtons i els tònics de vegades no és tan clara. Per exemple, el prefix pre- és àton en predir, preexistir i és tònic en preromà, prematrimonial.

Les possibilitats recategoritzadores de la prefixació són molt pobres en relació a les que té la sufixació.

Ø      Prefixos recategoritzadors: a- (pamàapamar), en- [em](llitàenllitar-se, peresaàemperesir-se), re- (blaàreblanir), des- (nataàdesnatar), es- (llomàesllomar-se), in- (tòxicàintoxicar)

Ø      Prefixos àtons no recategoritzadors: re- (refer), des- (desfer), es- (escruixir), in- [im-, ir-il-,i-] (inadequat, impossible, irregular, il·lògic, il·legible), a- [an-] (asimètric), a- (ajeure), bes- (bescanviar), dis- (disconforme), con- [com-, cor-, col-, co-] (confraternitzar, combatre, corregnar, col·lateral, comare), per- (permutar), pre- (precedir), trans- (transatlàntic).

Ø      Els prefixos tònics no són recategoritzadors. [vid. llistat en el capítol de La composició]

 

  1. LA DERIVACIÓ ZERO

Procés semàntic, no morfològic, que consisteix en el fet que un mot que té un significat i pertany a una categoria gramatical passa a posseir un altre significat canviant de categoria, i sense l’adjunció d’afixos:

a)      processos morfològics que condueixen a la formació de mots nous.

b)      Processos semàntics. Qualsevol mot de la llengua pot adquirir noves accepcions de sentit en l’ús social que se’n fa. ( anell ‘peça circular de metall’, anell ‘cadena tancada d’àtoms’)

c)      Processos de fixació de formes de lexemes amb una categoria diferent a l’originària (lexicalització): el berenar, el brodat; un (cigar) havà, un (medicament) antibiòtic.

d)      Possibilitat d’utilitzar sintàcticament mots d’una categoria com si en fossen d’una altra:  parlar fort (utilitzat com adverbi), clau petitaàparaula clau

 

Morfològicament, estructures formades per derivació zero només n’hi ha tres:

a)      noms a partir de verbs (xisclar àxiscle, marejaràmareig)

b)      verbs a partir de noms (fumàfumar)

c)      verbs a partir d’adjectius (xopà xopar, exemptàexemptar)

 

Bibliografia: Cabré, M. Teresa, La derivació dins Gramàtica del Català Contemporani, dirigida per Joan Solà, Editorial Empúries, Barcelona, 2002