La meitat de l'ànima
La dona que és a punt de baixar del tren, amb una maleta de pell a la mà, du un abric creuat de solapes amples de color blau fosc i un barret escàs, com de circumstàncies, un barret per complir amb una moda llunyana i no amb un hivern fred com aquell del 1959.
Si no fos per l’enorme volta metàl·lica, les nombroses vies, la densitat dels casalots de duanes, les bubotes dels vagons arrenglerats a l’esquerra, l’estació semblaria de repertori, tan inhòspita i atrotinada com qualsevol en aquella època. Per això potser no em cal perdre ni una ratlla a descriure l’olor empudegada del sofre cremat, les marquesines plenes d’escletxes ni les parets clapades per una brutícia antiga, perquè molt més que no en el lloc, voldria posar esment en la figura d’aquesta dona que acaba de baixar d’un tren en una ciutat que no és la seva, on probablement no coneix ningú, on no sabem si algú l’[?] espera.
Ignor si l’andana és buida o plena, i encara que la circumstància té interès –tant de bo hi hagués molta gent– me deman si paga la pena prendre el detall en consideració. Si l’andana és buida, la dona camina arrossegant a estones la maleta, d’altres es detura uns moments per canviar-la de mà. Si l’andana és plena, intenta obrir-se camí sense parar, fent via malgrat les forces escadusseres que no poden amb la càrrega, procurant d’esquivar els viatgers que corren en direcció oposada, procurant de no ser empesa pels que com ella acaben d’arribar. Però el fet d’estar sola o voltada de gent no modifica, n’ estic segura, la seva expressió capficada ni la voluntat de tirar endavant. Si ens hi acostéssim veuríem que, sota els ulls d’un verd indecís, entre menta i llimonera, hi du tatuat un cansament violeta. Però malgrat això, la bellesa del seu rostre colpeix la retina dels més observadors que, tot i la pressa, quasi s’ [?] aturen en tombar-se per tornar-se-la a mirar.
Si l’andana és plena, potser algú se li oferirà per portar-li la maleta i acompanyar-la [?] fins a l’hotel. Però ella continuarà endavant sense fer cas de ningú, sense escoltar cap suggeriment, ni acceptar cap proposta. Tant se val, en conseqüència, que hi hagi gent al seu voltant o que avanci per una andana deserta perquè, indiferent a les persones de l’entorn, indiferent a qualsevol cosa, continuarà el seu camí. Abans de sortir de l’estació, abans de baixar les escales que condueixen al centre, mirarà el rellotge que penja d’una biga, un rellotge endolat i enorme en l’esfera del qual, orlada per una gran vasa fosca, les manetes assenyalen una hora impossible, i consultarà el seu de polsera per comprovar que les agulles del rellotge ferroviari no es corresponen amb el moment que marquen. La fosca de les sis, matí o capvespre, és molt menys compacta. Aquesta estació no està situada a cap ciutat del nord d’Europa, on el sol fa vida de convalescent, es lleva tard i es colga havent dinat. Aquí, si alguna cosa sobra és llum. Però ara és de nit, més enllà de les deu tocades, com ella ha pogut comprovar en el seu rellotge i jo en el meu, i per això no tenc altre remei que deixar d’escriure, recollir els meus estris i preparar-me , tal com demana la veu que anuncia –entre el xerric de la frenada de l’exprés– el nom de Portbou.

Carme Riera


QÜESTIONS DIATÒPIQUES

Digues a quina varietat diatòpica pertany el text:
Els trets morfològics que ho palesen són:
1) els morfemes en del [?], com en la forma , i de [?], com en la forma .
2) el morfema [?] de la [?] persona del [?] del [?] com, per exemple, en la paraula deman
3)la forma del verb tenir en e en el radical com en la forma
4) els pronoms [?] en la forma plena davant el verb, com en [?]