SEGONA PART

 "A aquestes conclusions, Dante hi arribà fa més de cinc-cents anys i qui consideri que el que predigué es va produir  puntualment, de llavors ençà, en podrà constatar que l'ànima d'aquell individu, a pesar de l'ardència de les seves passions, fortes fins al furor, agitada per una imaginació apta per a construir i popularitzar nous ideals, posseïa, al mateix temps, la força d'una llarga i perseverant meditació davant els problemes més complicats. En tot cas, de poquíssims fets i d'observacions que fugen d'altres atencions, sabé dirigir el progrés futur i inevitable d'una llengua i preveure, sense enganyar-se, que aquella llengua o havia d'acabar-se o mantenir-se, segons les seves prediccions.

   En realitat el fet que la llengua italiana no sigui parlada apareix avui a tothom que habita i a tothom que travessa aquesta península. Les persones educades i els altres països d'Europa s'enorgulleixen de la llengua nacional i deixen els dialectes per a la plebs. Ara, aquest fet, a Itàlia, és un privilegi només de qui, viatjant per les províncies veïnes, s'envaneix d'un llenguatge comú, capaç que els altres l'entenguin i que es podria anomenar mercantil o itinerant. En tot cas, tothom que viu en la seva pròpia província se separa a penes del dialecte del seu poble; apostaria el dos per un, tant de fer-se entendre pels seus conciutadans com de fer riure els del món per afectació de literatura. Els dialectes italians d'avui són probablement diferents (de molt) dels que Dante va sentir  parlar. Ell (Dante) en compta catorze de principals subdividits a l'infinit, com podem observar   -ni avui el seu nombre és més petit. La seva disparitat és tan preeminent, que un ciutadà de Bolonya i un de Milà s'entenen només si entre ells hi ha hagut un temps de contacte."