SEQÜÈNCIES TEXTUALS:

 

NARRATIVA

EXPOSITIVA

ARGUMENTATIVA

DESCRIPTIVA

RETÒRICA

 

TEXT 1

 

«De buen rollo»

 

TONI MESTRE

 

Cada any que passa les estadístiques, implacables, ens diuen que l´ús social de la llengua pròpia del país, a la que diem valencià, nom tradicional entre nosaltres de la llengua catalana, baixa. D´una banda n´és responsable l´efecte cataracta, aquell que mata cada any les generacions valencianes més velles, que, nascudes abans de 1939, encara es criaren i s´educaren en unes ciutats i pobles on el paisatge lingüístic nacional restava intacte. A casa, al carrer, al treball es parlava valencià sense que calgueren campanyes ni promocions més o menys hipòcrites. Amb la victòria franquista l´horror general s´estengué també al camp de la llengua. A moltes famílies als fills nascuts abans de la guerra se´ls parlà valencià i als posteriors només en castellà. La por trencà la cadena que des del segle XIII, malgrat desfetes, insídies i pressions s´havia mantingut ferma en la majoria dels casos. La llengua, però, no s´ensenyava a escola i la gran majoria de la gent era analfabeta.

Ara, amb l´oficialitat, la Llei d´Ús i Ensenyament, l´esclat de publicacions de tot tipus, l´edició constant de llibres el panorama, en teoria, hauria d´haver canviat. A millor. Però, no. Empitjora cada any. Per què? Entre moltes altres raons per allò del «buen rollo». Sobretot entre la gent jove, la que s´ha educat en valencià el «buen rollo» està matant l´esperança que en teníem dipositada les generacions majors. Saben parlar, llegir i escriure en la llengua. Però a l´hora de la veritat, en la vida, no l´usen. La presència d´un o més castellanitzats, la influència dels mitjans de comunicació, les cançons que escolten, els programes que veuen, el mal exemple dels polítics i molts intel·lectuals, etc... fan que apliquen la regla suïcida del «buen rollo». Per a què discutir, o fer-se de senyalar? «Buen rollo», tots i tot en castellà, i al valencià que el bomben. O no?

 

(publicat el 30 d’octubre de 2005 al diari Levante-EMV)

 

 

 

 

 

 

 

TEXT 2

 

Un informe revela que Europa corre el risc de patir hiverns extrems

 

 

Hiverns de temperatures extremes i amb molta, molta neu. Aquest és l'escenari que planteja un informe, fet públic per l'entitat ecologista WWF/Adena, si les emissions de gasos d'efecte d'hivernacle continuen agreujant el fenomen del canvi climàtic. L'informe 'Tempestes sobre Europa' mostra que l'oest i el centre d'Europa es veuran més afectats per hiverns extrems en el futur, i que augmentaran fins a un 25% el nombre de tempestes per a finals d'aquest segle. Així mateix, les velocitats màximes de vent també s'incrementaran entre un 8 i un 16%. WWF/Adena subratlla que, amb pitjors hiverns a Europa, podria produir-se un augment significatiu dels danys materials i pèrdues econòmiques. Es calcula que les tempestes d'hivern que van assotar Regne Unit de 1987 a 1998 van costar entre 200 milions i 2.000 milions d'euros. Per altra banda, Holanda i França serien els següents països a sofrir les conseqüències d'una major freqüència i intensitat de les tempestes. A Holanda, les velocitats màximes del vent podrien augmentar entre un 2 i un 15%, mentre que a la fi d'aquest segle França podria veure's afectada per un 10 o un 20% més de tempestes.

 
  Els científics preveuen que un augment del 6% significaria multiplicar per cinc la mitjana anual de danys (uns 100 milions d'euros). Els països allunyats de l'Atlàntic Nord es veuran possiblement menys afectats per l'augment de les tempestes. No obstant això, s'espera que a la costa nord de la península ibèrica hi hagi un 10% més de dies amb vents forts, i les seves velocitats màximes podrien incrementar-se d'un 2 a un 4%. L'informe destaca que la major font d'emissions de gasos d'efecte hivernacle procedeix del sector elèctric, principal responsable del canvi climàtic i dels actuals i futurs fenòmens climàtics extrems.

 
 WWF/Adena recorda que el sector elèctric provoca el 37% de les emissions mundials de CO2 causades per l'home, per crema de combustibles fòssils com el carbó. 'Necessitem reduir la nostra dependència dels combustibles fòssils contaminants, abans que els canvis passin més de pressa i no puguem adaptar-nos a ells.' comenta Mar Asunción, Responsable del Programa de Canvi Climàtic de WWF/Adena. 'En aquests moments, els governs de la UE tenen l'oportunitat de reduir les emissions de CO2 de les indústries i del sector elèctric. Demanem al govern espanyol que retalli els drets d'emissió que concedirà a la indústria en el pròxim Pla Nacional d'Assignació (PNA)'.

(revista Sostenible)

 

 

 

 

TEXT 3

 

Per una llei de llengües de l'Estat

-Antoni Ferrando, catedràtic de Filologia de la Universitat de València i membre de l'AVL
 
Pròximament la Unió Europea haurà de resoldre la petició dels governs d´Irlanda i Espanya de reconeixement de l´irlandés, d´una banda, i del gallec, l´eusquera i el català (valencià, en l´àmbit administratiu valencià), d´altra banda, com a llengües de la Unió Europea. Una gestió segurament innecessària si la Constitució espanyola hagués reconegut, ni que fos asimètricament, l´oficialitat estatal d´aqueixes tres llengües, a més del castellà. Independentment del resultat de la gestió, allò que ha posat en evidència la petició del Govern espanyol és l´estatus de segona classe que tenen aqueixes llengües.
 
Ara que acabem de pronunciar-nos sobre el projecte de Constitució europea i que tot just s´inicien els debats sobre la reforma de la Constitució espanyola, és un moment oportú per a recuperar aquell discurs de Rafael L. Ninyoles sobre «quatre llengües per a un Estat». Si volem aspirar que les tres llengües no castellanes de l´Estat espanyol gaudisquen d´una situació de normalitat legal, caldrà que la nova Constitució reconega l´existència de quatre comunitats lingüístiques al si de l´Estat, totes quatre en condicions d´oficialitat estatal, i no merament autonòmica. Tanmateix, mentre això no es materialitze, continua vigent el mandat de l´article 3 de la Constitució, que estableix que les llengües no castellanes que reconeguen com a oficials els estatuts d´autonomia dels territoris on es parlen seran objecte de respecte i protecció. Una fórmula que, tot i no suggerir precisament un tracte de normalitat a aquestes llengües, obliga l´Estat a respectar-les i protegir-les. Com que són patrimoni de l´Estat, aquest no pot inhibir-se de les seues obligacions sobre aqueixes llengües, independentment de les competències que corresponguen a les comunitats autònomes en les quals són llengües oficials. De cap manera aquestes competències poden servir d´excusa perquè l´Estat eludisca les seues responsabilitats. Com tampoc els discursos que solen fer els governs de les comunitats autònomes oficialment bilingües sobre les seues competències poden servir de pretext perquè no assumisquen les responsabilitats de coordinació i col.laboració entre els territoris que comparteixen la mateixa llengua.
 
Per això sembla inajornable una llei de llengües de l´Estat, que, sense qüestionar les competències de cada comunitat autònoma bilingüe, determine quines són aquestes llengües, quina la delimitació precisa de la comunitat lingüística corresponent (ja que en tots tres casos, el domini lingüístic de cada llengua és compartit per més d´una comunitat autònoma), quina les seua autoritat normativa, quina l´assignació pressupostària de l´Estat (com té el castellà) a la seua protecció, és a dir, a la seua difusió, tant en el vessant lingüístic com literari, i tant al si de l´Estat com a fora, quins els mecanismes de col·laboració entre l´Estat i les comunitats afectades, etc. A més, s´ha desenvolupat, fins i tot al més alt rang institucional de l´Estat, una jurisprudència que ha aclarit algunes d´aquestes qüestions. Una normativa d´àmbit estatal de reconeixement del seu plurilingüisme seria la millor manera de preparar el camí per a un tractament realment democràtic de les quatre llengües de l´Estat en la nova Constitució i un element decisiu perquè la nostra llengua, en concret, pogués començar a tindre una consideració normal a Europa.
 
Font: diari Levante (08/04/2005)
 

 

 

TEXT 4 

 
PETIT OBSERVATORI
SAVIESA DAVANT ELS CÀNONS
JOSEP MARIA ESPINÀS
 
Ara és moda parlar de "cànon". En el sentit de model, de criteri vàlid i únic per jutjar alguna cosa. Hi ha cànons literaris, cànons mèdics, cànons estètics. Cada vegada que es formula un cànon, se'n desqualifica un altre d'anterior, que era considerat el vàlid. Jo he viscut, al llarg dels anys, com s'anava rebaixant el nivell de colesterol considerat correcte. Hi ha gent que ha viscut sense cap problema de salut amb el colesterol a 240 i ara li diuen que no ha d'arribar als 200. No és que la persona que es visita hagi emmalaltit, està tan sana com sempre. Però el cànon ha canviat i s'haurà d'espavilar.
No estic pas en contra de la medicina preventiva, al contrari. Només sóc escèptic davant la tendència a imposar cànons universals. I sé que els bons metges tenen aquell punt de relativisme que acredita la seva saviesa enfront dels dogmes. Els dogmes passen, però la saviesa mai.
Al meu modest entendre, el gran progrés de la ciència consisteix en el perfeccionament de les observacions. Naturalment, la tendència a treure conclusions d'allò que s'ha observat pot arribar al cànon dogmàtic si abans no passa pel filtre del sentit comú.
Trobo francament divertits els estudis publicats per la revista mèdica The Psychocientist. A) Els japonesos mengen molt pocs greixos i pateixen menys crisis cardíaques que els anglesos i els nord-americans. B) En canvi, els francesos mengen moltes matèries grasses i també estan menys afectats per crisis cardíaques que els anglesos i els nord-americans. C) Els japonesos beuen molt poca quantitat de vi negre i pateixen menys del cor que els anglesos i els nord-americans. D) Els francesos beuen considerables quantitats de vi negre, però també tenen menys problemes cardíacs que els anglesos i els nord-americans.
Conclusió: el que perjudica el cor, doncs, és parlar anglès.
Afortunadament, per damunt d'aquestes generalitzacions estadístiques, la bona medicina és l'art de la interpretació personal.
 
 

TEXT 5

D E S D E L M O L Í
ESTUDIS SOBRE LA PAU
M a r i a d e l a P a u J a n e r
 
 
El sociòleg Galtung vol convertir la pau en una matèria universitària. Ho va dir després de ser investit doctor honoris causa per la Universitat d’Alacant. Està convençut que els estudis de la pau s’han d’introduir a la universitat. El seu objectiu és la creació de facultats de ciències per a la pau, que tenguin com a funció la formació d’especialistes a resoldre els conflictes que atemptin con-tra la pau. Considera imprescindible, per exemple, que el País Basc tengui una facultat d’aquestes característiques.
Les afirmacions de Galtung em fan pensar que potser no només assignatura a la universitat, sinó a les escoles. Les coses haurien anat molt millor si, des de ben petits, algú ens explicàs que la pau és un bé preuat, que cal tenir-ne cura, que només s’aconsegueix entre tots, que hem d’evitar les minories totpoderoses que s’imposen da-munt la majoria, que cal esforçar-se per aconseguir la pau i, so-bretot, valorar-la. Si les generacions que creixen tenguessin un concepte de pau, un concepte integrat en la vida i en la societat, és probable que els ciutadans del futur veiessin el món amb uns altres ulls. Uns ulls oberts a comprendre les diferències, a valorar la diversi-tat, i a estimar la pau.
Estaria bé que algú ens hagués explicat que la pau no és una entelèquia, ni tampoc el resultat d’un acord entre els poderosos, sinó una que algú ens hagués dit que hi ha dones i homes que han dedicat la seva vida a la pau, i que els altres homes hauríem d’agrair-los-ho. Es-taria bé que algú ens hagués contat que la pau és sempre el resultat d’una suma d’esforços, mai el pro-ducte d’una voluntat i un esforç solitaris i únics.
A les aules d’una facultat de ciències de la pau imaginària, els alumnes aprendrien a ser per força diferents. Ells serien la representació d’una societat distinta, segurament menys agressiva i menys dura, més propera al diàleg i als pactes. La capacitat de dialogar i d’establir pactes consensuats amb el veí són formes d'aproximar-nos a la pau
 
 

TEXT 6 

 

Risc, tsunami, Kyoto

 

28/12/2004

 

Ramon Folch
Doctor en biologia, socioecòleg. Director científic de Sostenible, director general d'ERF

, president del Consell Social de la UPC.

 

A la matinada del dia 26 de desembre, les persones subscrites al servei d'alertes sísmiques de l'USGS Earthquake van rebre en els seus mòbils el missatge SMS següent: 'A great earthquake occurred at 00:58:49 (UTC) on Sunday, December 26, 2004. The magnitude 9.0 event has been located off the west coast of northern Sumatra (this event has been reviewed by a seismologist).' Entre dues i cinc hores més tard el tsunami generat pel sisme arribava a les costes circumíndiques sense que ningú hagués previngut les persones que s'hi trobaven. Com és ben sabut, els morts i desapareguts es compten per desenes de milers.

La susceptibilitat sísmica de l'àrea és elevada (probabilitat que hi hagi un sisme a la zona). La perillositat davant dels tsunamis és alta (probabilitat que afecti l'area somoguda i la seva zona d'influència). La regió, densament habitada, presenta per tant una vulnerabilitat enorme (magnitud dels danys esperables). Això fa que sigui molt alt el risc (perillositat x vulnerabilitat). Molt alt el risc i, doncs, molt alta l'obligació de prevenir-lo, sobretot quan petites mesures poden conduir a grans resultats. En efecte, hauria bastat un senzill servei d'alertes perquè la majoria de la població s'hagués pogut retirar, amb prou temps, cap a zones elevades i segures, fins i tot perquè haguessin pogut dur a lloc estalvi els seus béns més preuats.

Davant d'això, la bretxa digital o l'estagnació en l'ús d'Internet esdevenen malalties de ric, com les males digestions nadalenques. 'Sovint, la tecnologia exalta les inequitats', vaig escriure per a un dels plafons de l'exposició 'Habitar el món'. Ben cert. N'és molt, d'inequitatiu, que els uns rebin lúdicament al mòbil la informació que hauria salvat la vida a uns altres. Es poden demanar responsabilitats a les autoritats tailandeses, índies, singaleses, tàmils, indonèsies o maldíviques, però d'aquí estant més valdria que ens preguntéssim per les nostres. Per les nostres, en la mesura que estiguem contribuint al manteniment d'aquest vergonyós desordre moral que anomenem ordre internacional.

Ja sabem quants turistes han mort i on. Ara procedirem a costoses rapatriacions immediates, les famílies hi tenen tot el dret, naturalment. Però no sabem del cert quants locals han perdut la vida, potser perquè molts no estaven ni censats. I veurem com els enterren cuita-corrents en grans fosses comunes, amb tant dolor com poca cerimònia. Sense adonar-se'n gaire, aquests turistes es beneficiaven del diferencial injust que ens permet anar uns dies a l'Índic com qui va a Poblet i Santes Creus. Un diferencial que acceptem de grat a l'hora de beneficiar-nos-en i que ens revolta quan ens passa factura tractant-nos com als autòctons. Ja va passar mesos enrere arran dels darrers huracans al Carib, quan per un costat les agències no avisaven del perill, mentre que, per l'altre, els indignats usuaris queixosos no gestionaven el seu propi risc. Els locals tampoc no el gestionaven. Però per raons ben diferents, tanmateix.

Mentre una part de la humanitat somnia en la societat del benestar, la societat del benestar esdevé per moments societat de la reclamació. Reclamació contra els huracans i les agències, reclamació contra la neu havent no escoltat els advertiments de perill (milers d'automobilistes atrapats a les nevades carreteres de Burgos, un 70% dels quals alegrament sense cadenes enmig de la turbonada repetidament anunciada). Societat de drets que es creu exempta d'obligacions i, especialment, mancada d'aquest sentit del perill que donen la humilitat i la saviesa. La neu existeix, els terratrèmols sacsegen la terra, els humans formem part del planeta.

Però el model insostenible imperant prefereix seguir externalitzant. Durant dècades ha externalitzat disfuncions, ara també externalitza responsabilitats: la culpa de tot és d'algú que no sóc jo. Sobre el conjunt de 'jos' que no són ningú ni responsables de res es construeix la insostenible societat de la reclamació opulent. Deslligar l'activitat socioeconòmica de l'eficiència transformadora, de l'equitat redistributiva, de la internalització funcional i de la responsabilitat personal duu al parc temàtic impossible en què ens estem convertint.

Les aigües del tsunami de sant Esteve ja s'han retirat. Queda la mort i la destrucció. Resta un urbanisme abans precari i ara anorreat, queden pous salats i camps cobert de salobre. I pescadors sense barca ni ormeig que ja voldrien tenir problemes de quotes pesqueres. Queda més misèria a casa del pobre i l'amenaça que el futur pot ser pitjor, perquè el més gran d'entre els grans no firma Kyoto i els prou grans entre els grans hi busquen la trampa. Queda l'amenaça que el futur pot ser pitjor, perquè el metafòric tsunami del canvi climàtic converteix la susceptibilitat de la fosa dels glaços àrtics i antàrtics en perillositat per a amples zones costaneres vulnerables, on el risc no para de créixer. Si el tsunami de sant Esteve n'ha arrasades algunes, el tsunami de l'esperit de Kyoto vulnerat pot fer-les desaparèixer totes.

El desenvolupament insostenible és el terratrèmol local. El desordre planetari és el tsunami que se'n deriva. Els qui vulguin baixar-ne, que sigui per pujar al carro sostenibilista. O sigui al carro del benestar responsable.

 

 

TEXT 7

 

Duresa fràgil (Un article de Ramon Folch)

 

19/09/2005

Instal·lar-se al llarg del Mississipi fou un risc calculat que la construcció de motes i dics ha anat conjurant; desentendre-se'n, per contra, ha estat una temeritat. Els mals estudiants desenvolupistes solen riure sobrats, però acaben suspenent

 

Ramon Folch
Doctor en biologia, socioecòleg. Director científic de Sostenible, director general d'ERF, president del Consell Social de la UPC

 

L'any 1723,  l'enginyer francès Jean Leblond de la Tour construí unes primeres motes de contenció per a la ciutat que Jean-Baptiste Le Moyne havia tingut l'estranya pensada de fundar, el 1718, en un lloc deprimit i aigualós arran del Mississipi, proper a la desembocadura del riu. El mateix Leblond redactà una mena de pla urbanístic elemental que convertí les quatre casotes malgirbades de Le Moyne en una ciutat incipient: la Nouvelle-Orléans.

Ni Leblond de la Tour, ni Adrien Pauger -l'altre enginyer reial que l'ajudà- , ni els cartògrafs Thomas Jefferys o Isaac Tirion -que dreçaren els primers plànols de la població el 1759 i el 1769- no ho veien gens clar: aquell fanguissar inundable no era lloc per a una ciutat. Però Déu nos en guard d'un ja està fet. L'any 1763, quan França cedí Louisiana a la corona espanyola, a Nueva Orleans ja hi havia empadronades 3.200 ànimes, i n'hi havia 8.000 quan els Estat Units, l'any 1803, compraren Louisiana a Napoleó (que l'any 1800 havia recuperat el territori gràcies al segon Tractat de Sant Ildefons). Des d'aleshores, New Orleans no ha parat de créixer i de seguir fent motes i dics per guardar-se de les aigües del Mississipi i del llac Pontchartrain. De fet, entre 1717 i 1844 centenars de quilòmetres de tot el curs baix del riu esdevingueren una interminable successió de barreres protectores, constantment millorades i recrescudes de mitjan XIX ençà.

Trobo que aquestes coses fan pensar. Els humans assumim riscos perquè 'per la vida es perd la vida', però entre el risc calculat i la imprudència temerària hi ha un bon tros. Instal·lar-se al llarg del Mississipi fou un risc calculat que les motes anaven conjurant; desentendre-se'n, per contra, ha estat una temeritat. El progrés és enemic de la pusil·lanimitat, ben cert, però la imprudència és enemiga del progrés. Em sembla que aquesta idea subjeu en el concepte de sostenibilitat.

El desenvolupisme ultrancer persegueix la duresa del sistema econòmic. Vol ser dur com el diamant, esmolat, eficaç. Se'n surt, però és fràgil, també com el diamant. És dur, però fràgil; esmolat, però sense mànec; eficaç, però ineficient. Mantenir les motes en condicions significava seguir invertint, gestionar la limitació, reconèixer els condicionaments ambientals. Ja duien tres segles fent-ho, fins que algun neoliberal il·luminat decidí que els diners 'rendien' més en altres llocs. Es van prendre brillants decisions eficaces, esmolades i dures... Però es fragilitzà el sistema. Uns minuts de vent huracanat han bastat per a evidenciar-ho. I també, de passada, per deixar fora de joc les plataformes petrolieres del golf de Mèxic.


Sembla que els huracans s'enrobusteixen a causa de la incrementada presència de partícules en suspensió sobre l'Atlàntic, fruit de l'augment de la desertització africana. Sembla que abans del canvi climàtic vindran les alteracions del règim atmosfèric. Sembla que només hi ha petroli per a algunes dècades i, a sobre, una limitada capacitat per a extreure'l i processar-lo. Sembla que tant una cosa com l'altra anuncia una crisi energètica, de preu o d'abastament ('peak oil'). Sembla que alguns no ho volen veure. I sembla, també, que la guerra a l'Iraq, ultra costar massa, desorganitza molt (més d'un terç de la Guàrdia Nacional de Louisiana i quasi la meitat de la de Mississipi hi combat). Sembla que semblen massa coses per a seguir fent el valent.

Inundats i sense petroli. Una sola ventada, dues bitlles. Era més fàcil subestimar-ne la probabilitat. Qualsevol cosa és més fàcil que fer el deures. I és que els mals estudiants desenvolupistes solen riure sobrats, però acaben suspenent.