El discurs del formigó i
del tot és en venda no
té rival a casa nostra. Per apamar[wx1]
l’abast de la destrucció[wx2]
que es[wx3]
perpetra[wx4] al
litoral valencià no cal comptar les
urbanitzacions que s’hi alcen dia a dia, endevinar quin altre tros[wx5] de la carn de la memòria[wx6]
deuen estar arrancant-nos
mentre llegim el diari i assaborim el primer cafè, escoltar el xerric de les
màquines excavadores o sentir el vertigen de les grues que omplin l’horitzó d’un
malson de ferro. La veritable dimensió de la catàstrofe només[wx7] es
pot calcular parlant amb la gent[wx8],
perquè és sobre aquest terreny
inculte, abonat[wx9]
amb tones d’economicisme de curta volada, on descansa la moderna quimera de
l’or, la màgia que transforma la perspectiva de construir camps de golf en territori assedegat en una
necessitat primària i en un dret irrenunciable.
Abans d’elaborar els projectes i alçar els plànols, abans
dels arreglets
legals i el tràfec de maletes amb diners negres, abans que el ciment,
l’estridència, la rajola i la ferralla[wx10]
entren en acció, cal arrasar[wx11]
primer el camp de la memòria.
Una operació d’aquesta envergadura, que està transformant de manera irreversible i insostenible el nostre
país, ha de comptar amb l’aquiescència de la gent que hi viu, com mosques
atrapades en l’espessa teranyina de complicitats, submises al destí d’haver de
servir d’aliment a la gran aranya[wx12]. El discurs ecologista i cultural[wx13] de
la sostenibilitat, dels perniciosos efectes a curt, mitjà i llarg termini[wx14] de
tanta voràgine, per molt carregat de raó que estiga, és avui una mera variant de la predicació
en el desert, malgrat
tot tan necessària. Quan hi oposes altres valors i estratègies, la gent riu i
et fa els colpets
reservats als il·lusos. La quimera de l’or són els estralls, en primer lloc, en
les consciències[wx15].
Al final descobrirem que les dures soles de les sabates i els claus rovellats
eren menjars exquisits.
[wx1]El camp semàntic de la construcció és el
camp semàntic principal perquè en depén l’eix temàtic i una de les dues idees bàsiques.
També la que està més en relació amb la realitat objectiva, amb l’objecte.
Apamar, ve de pam, mesura utilitzada per amidar la qual cosa es relaciona amb
superfície, és cohipònim de metre quadrat, fanecada, hectàrees...
[wx2]El lèxic valoratiu és abundat. Es
relaciona amb els textos argumentatius i amera tot el text.
[wx3]Impersonalització, la gran aranya no té
nom, són societats sense nom, anònimes
[wx4]Semes negatius, de violència
[wx5]Tros també és un terme utilitzat per a
designar porció de terreny, ací s’empra per a reificar la memòria
[wx6]Hi ha una lluita entre allò palpable, real
(de cosa), físic i allò espiritual. L’autor mostra per mitjà d’imatges tenyides
de corporeïtat allò relatiu als conceptes més abstractes però també reals (de
realitat). Ës una manera d’utlitzar el llenguatge dominant, el llenguatge de la
practicitat.
[wx7]Quantitatiu característic dels textos
argumentatius
[wx8]Mot generalitzador, procediment
d’impersonalització però ací es refereix a la majoria de la gent, terreny
inculte, que només pensen en el present més immediat i material.
[wx10]Materialisme exemplificat amb el material
del camp semàntic de la construcció que hi apareix
[wx11]Les perífrasis d’obligació no personals
són un procediment d’impersonalització, molt indicat en aquest cas perquè
relaciona el responsable de la situació urbanística actual (la societat
impersonal en el seu conjunt), d'alguna manera també eixa no-personalització és
un exemple de la des-personalització que critica l'autor
[wx12]L’analogia amb el camp dels insectes també
ens revela la poca capacitat de racionalitat de les mosques que es deixen
atrapar en aquest discurs de la gran aranya,
[wx13]El mot “discurs” connecta els dos plats de
la balança, emmarca també els dos plànols, el de les causes i el de les
conseqüències
[wx14]Terminologia de l’economia
[wx15]Les consciències, com en el cas dels
processos de canvi sociolingüístic, són el primer element a conquerir