Suplement Cultura

La llengua, i el barret, del Sr. Valor

VICENT SALVADOR

I si el senyor Valor, en comptes de ser un català meridionalíssim, és un dir, fos nascut a Barcelona o a Reus o a Gràcia, posem per cas? Es llegiria de la mateixa manera la seua obra? I si en lloc de vuitanta-vuit anys en tingués cinquanta? ¿O si, al contrari, hagués escrit la seua narrativa al segle XIX? ¿I si fos un prosista pur, a la manera de Pla i no un tossut candidat a novel·lista d'èxit? Sovint és agradable fer crítica-ficció, transgredir les cotilles d'un flux històric que circumscriu la imaginació de l'estudiós. Perquè, al capdavall, creador i crític què són sinó les dues parts federades d'un cranc ermità?
Però no: el senyor Valor va néixer a Castalla -de pare vinculat a Barcelona, això sí- l'any mateix en què moria Teodor Llorente i venia al món Sanchis Guarner. Va viure la guerra i la postguerra, va sobreviure mentre escrivia gramàtiques, lluitava des del nacionalisme residual d'una València apagada, recollia o refeia rondalles i somiava esdevenir un novel·lista famós, un cronista apassionat de la història que li havia tocat viure, un bon descriptor -sempre contingut, només faltaria- de cossos i de desigs carnals, el divulgador salgarista d'un cert món rural que s'esvaïa. Etcètera. I, en lloc principalíssim, la cosa certa: un enamorat de l'idioma que desenvolupa el sentit del tacte per extreure als mots, amant expert amb dedicació exclusiva, tota la música que s'hi amaga.
Gramàtic, recollidor i refaedor de rondalles tradicionals, o pròpiament novel·lista en acte, el nord del senyor Valor és el treball minuciós amb la paraula, i s'hi posa, amb una mà hàbil que esporga i acarona. La seua escriptura se situa així en equilibri admirable entre la recerca dialectal dels parlars vius de la seua terra i, de l'altre cantó, la més estricta disciplina fabriana. El fervor normativista no hi és un cilici aplicat a la carn de la lletra, sinó l'ossada que la vertebra.
I és que el senyor Valor és un boletaire expert, i sap després amanir en un bon plat les gírgoles, els esclatasangs, les trompetes o els moixernons. Tot en les proporcions mesurades. El mot sospesat i la frase ben construïda són estris cabdals en aquesta cuina de l'escriptura on l'autor es recrea, sense pressa, per elaborar les delícies del tast que ens ofereix. Capficat en les dèries idiomàtiques, esdevé un estrany habitant del país de la paraula, com aquell protagonista del conte caldersià que, seduït pel relat autobiogràfic del lladre que li ha buidat la casa, marxa amb ell a fer camí.
A més, el senyor Valor és un avi venerable, un patriarca de la terra i de la lletra que ha sabut mantenir la dignitat en la llarga travessia, conseqüent amb la seua història de vida, compromès i dandy tot alhora, fixat ja pel daguerrotip del temps amb el seu barret indispensable i el fi dibuix del bigoti emmarcant-li el somriure. No és fàcil saber com han arribat a voler estigmatitzar-lo o silenciar-lo, fer-ne una mena de partisà assilvestrat, ell, tan aliè a l'esbronc i a qualsevol rampell de descortesia. Ben mirat, això li dóna el puntet de pebre que tenien abans els llibres inclosos a l'Índex de la prohibició eclesiàstica. Farien bé a retornar-nos-el i reivindicar-lo com a figura emblemàtica que és de la cultura valenciana d'aquesta postguerra que mai no acaba de cessar. Ho haurien de fer amb caràcter d'urgència, ni que siga per unes "raons humanitàries" que alguns pretenen aplicar a qui es va esforçar bèstiament a ignorar-les.