Enric Valor ha mort. Ens ha deixat i ho ha fet com va viure: discretament. En nom de tota la comunitat universitària i de la resta de les universitats de l'Institut Joan Lluís Vives, expressem el nostre dolor a la família i a la multitud d'amigues i amics, lectors, que Enric havia acumulat al llarg de la seua intensa vida.

El 30 de novembre de 1993, la Universitat de València va investir Enric Valor Doctor Honoris Causa. L'impagable esforç de l'escriptor de Castalla en la recuperació i la dignificació del valencià, com també el seu tarannà conciliador i el seu compromís cívic amb les llibertats, varen ser determinants a l'hora d'incorporar Valor al Claustre de professors de la nostra institució acadèmica.

Davant de tots nosaltres emergeix amb una força especial una figura com la d'Enric Valor, un dels valencians que més ha contribuït a l'estudi i difusió de la nostra llengua. Una tasca plasmada en novel·les i contes d'enorme riquesa lingüística, com també manuals específics de llengua seguint de prop l'obra monumental de Pompeu Fabra en companyia d'altres valencians com Carles Salvador i el professor Manuel Sanchis Guarner. A més l'escriptor de Castalla va realitzar la major part d'aquesta feina en un temps especialment difícil per al poble valencià. El mateix Valor va dir, l'any 1934: "Totes les dictadures, tots els atropells, totes les explotacions es basen sempre i es sostenen en una sola cosa: l'analfabetisme dels oprimits".

En un país que gaudira d'una mínima normalitat cultural i social, Enric Valor seria una persona respectada de forma unànime i molts centres escolars, carrers i places portarien el seu nom. Les institucions valencianes tenen un deute amb aquest home de bé, culte, tolerant i treballador incansable en la tasca de dignificar el valencià. En qualsevol cas, per a molts de nosaltres l'exemple d'Enric Valor ens servirà sempre per esperonar-nos i reivindicar aqueixa plena normalitat que alguns s'entesten a negar-li a la nostra societat.

Encara ressonen en molts de nosaltres les paraules escrites per Enric Valor per al darrer acte públic en que ens trobàrem, durant la investidura de doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València. Ens deia: "[...] cal dir que tots els valencians estem moralment obligats a contribuir a l'ús, el conreu, el respecte i la difusió del valencià, el nostre català; i encara que els estudis d'altres llengües puguen enriquir-nos, no podem consentir la destrucció cultural i espiritual del nostre poble per mitjà de la implantació totalitària d'un altre idioma."

L'obra d'Enric Valor ha ajudat i continua ajudant a diverses generacions de valencianes i valencians a aprendre, millorar i estimar el nostre principal tret d'identitat: el valencià..., la forma més bella de parlar català com ens demostrava el mateix Valor quan el sentíem raonar.

Sabem que avui moltes xiquetes i xiquets han fet una lectura de les "Rondalles Valencianes" a les escoles. I de segur que en el seu pensament resta el record viu d'un Enric Valor vitalista i alegre. Fem nostres les senzilles paraules que hem escoltat dels xiquets: "Gràcies, Enric, per eixos llibres tan bonics que ens deixes i fins la propera lectura".

Les restes es van traslladar al Departament de Geologia de la Universitat de València, on es va efectuar la seua restauració i posteriorment es van exposar al Museu de Ciències Naturals de València. Ara, després d’analitzar les troballes, s’ha sabut que el crani pertany a un espècimen de l’ordre de Sirenia que va viure fa tres milions d’anys.

El professor Joaquín Sendra ha explicat que “l’animal actual més pròxim a aquesta troballa és l’elefant. Tant elefants com sirenis vénen d’una mateixa branca evolutiva. Ara bé, els sirenis fan quatre metres, són animals marins, viuen en estuaris d’aigua dolça i salada i han modificat les extremitats per adaptar-se a l’aigua”. Sendra apunta també que “de manera semblant als dofins i a les balenes, han perdut les cames i han desenvolupat una cua redona en sentit horitzontal”.

La vaca marina és un animal herbívor i habita a zones tropicals i subtropicals. En l’actualitat n’hi ha exemplars a la zona de Florida, però, segons Sendra, en queden molt pocs. El paleontòleg afirma que aquestes no són les úniques restes conegudes, ja que se n’han descobert també a Alemanya i a Suïssa. “No són de la mateixa espècie, però sí exemplars del mateix ordre. Aquest és el grup més expandit hui en dia”.

L’àrea de Pilar de la Horadada formava part en el Plioceni inferior –fa entre tres i cinc milions d’anys– de la conca del mar Menor, en una zona litoral relativament somera. En comparar les dimensions del crani amb d’altres coneguts, s’observa que s’inclou perfectament dins de les que pertanyen al Metaxytherium serreii, cosa que el converteix en el primer d’aquest tipus localitzat i classificat a Espanya.

L’exemplar estudiat està quasi complet, però les restes van ser extretes de manera incorrecta, sense mitjans i sense coneixements, per la qual cosa una part del crani, la més anterior, no s’ha pogut recuperar, segons ha explicat el professor Plinio Montoya. L’estudi fa pensar que, després de morir el mamífer, el crani podria haver-se separat de la resta del cos com a conseqüència de la degradació de l’animal en el període de flotació, però s’apunta com a causa més probable la remoguda del sediment provocada pels corrents d’aigua i fang, associats al front d’un delta amb un transport massiu de sediments i ossos i amb el soterrament definitiu.

El jaciment trobat només té un exemplar, ja que “no és comuna una major concentració. En realitat, l’animal va morir i va flotar fins a soterrar-se. No es tracta de jaciments amb un gran nombre d’animals”, apunta Sendra. D’altra banda, Sendra i el paleontòleg Miguel De Renzi, de l’Institut Cavanilles, amb la col·laboració de la professora Margarita Belinchón, han finalitzat una altra excavació a Crevillent, on s’han trobat noves restes d’una vaca marina. En aquest cas no s’ha pogut recuperar el crani, que és la part que més informació aporta als investigadors, però sí hi han aparegut seixanta ossos d’un mateix animal.

En concret, les restes localitzades corresponen a costelles i vèrtebres de la caixa toràcica, així com a algun os de la cua. Aquestes restes pertanyen a un animal més antic que el descobert a Pilar de la Horadada i té deu milions d’anys. Es tracta d’un únic exemplar i, juntament amb aquesta troballa, els treballs de condicionament de l’excavació han permés trobar dents de xicotets taurons, que podrien haver-se trencat en mossegar alguna part de la vaca marina morta. També han aparegut xicotets mol·luscos i invertebrats com ara eriçons de mar i restes vegetals que s’estan analitzant més a fons. Alguns dels vegetals presenten dimensions considerables, uns 15 centímetres de llarg per 3 o 4 d’ample. Sendra apunta la possibilitat que siguen de manglars d’aquella època.

“No seria estrany, ja que l’hàbitat en el qual viuen els sirenis actuals és propi de manglars, unes espècies arbòries molt frondoses que viuen al costat del mar però que tenen unes arrels que s’inclouen directament en el mitjà aquàtic”, afirma el professor. Si es confirma que aquests vegetals són manglars, es tractaria dels més antics que s’han localitzat a la península.