Literatura es pronuncia Valor

Jesús Huguet

València, finals del seixanta i principis dels setanta: una revista, Gorg, suposadament dedicada als llibres i la literatura es converteix en el motor d´una sèrie de joves que des de la universitat o les comarques reivindiquen la identitat de llengua i societat valenciana com feia molts anys no s´havia vist. L´ànima de tot allò era un escriptor que havia publicat una novelála, L´ambició d´Aleix.

Alemanya, 1974, concretament Magúncia: uns estudiosos realitzen un estudi sistemàtic de la rondallística popular europea i constaten que un autor valencià pot ser modèlic per a tot el continent. En les seues narracions populars no solament estan presents els temes centrals, i eterns, de les contalles, sinó la originalitat de territorialitzar-los de forma tal que difícilment pot trobar-se un lligam més profund entre l´ètica del missatge i la proximitat al lector. Difícilment qui llig o escolta la narració pot sentir-se més interessat per una cosa que sembla tan pròpia i a la vegada tan universal.

València, 1984: Antonio García Miralles, el primer president de les Corts Valencianes modernes, comenta que si una persona amb les seues converses li ha procurat un coneixement clar i diàfan del país i de la necessitat d´actuacions polítiques progressives ha estat un escriptor de Castalla (el poble de tots dos) que en múltiples passejades pels voltants de la vila ha estat el millor formador i educador que mai haguera imaginat i que no trobà a l´escola ni a la universitat del seu temps.

La dècada dels noranta fou per a Enric Valor la del reconeixement públic (doctorats honoris causa, publicació de la seua trilogia novelálesca, consideracions administratives, proposta per al Nobel, etc.), però també, per culpa d´aquells que sempre primaran el seu egoisme i interés polític per sobre el benefici de tota la societat, la de moments tremendament dolorosos: la negativa de l´alcalde del seu poble a dedicar-li el nom de l´institut de secundària com solálicitava tot el món educatiu i cultural.

Només quatre referències temporals per acostar-se al, sens dubte, escriptor valencià que més i millor ha sabut unir passió literària i passió cívica. Quan la Universitat de València va declarar-lo doctor honoris causa, en el seu extens i magnífic discurs d´acceptació era difícil dividir els episodis de creació literària dels de dedicació al país. Era ben difícil destriar el compromís de l´intelálectual de la seua obra. Ara, quan sembla que molts que s´autoproclamen prohoms de la cultura fan de l´obra una mena de passatemps insípid i, evidentment, gens rigorós per al seu comportament cívic, la figura de Valor pren la consistència d´un gran escriptor, però sobretot la d´un gran home que va fer de la lletra escrita, també de la pronunciada, el document més valuós de qui es sent lligat a un poble i a les seues senyals d´identitat. I ho va fer des de la més severa disposició per l´obra ben feta i a la vegada substancial.

Ell no va ser un escriptor de diumenge a la tarde: quan ací encara no ningú tenia preocupacions professionals per l´escriptura, Valor era l´únic autor literari valencià que tenia cura en presentar la seua producció al Registre de la Propietat Intelálectual, no solament per la legítima pretensió del reconeixement, sinó per la declaració expressa de fer pública l´existència d´autors que escrivien en una llengua ben poc estimada pel poder imposat (que no constitucional). Era la seua actitud la del professional conscient que la seua producció no era només creació artística autònoma, sinó obra cívica però apassionadament ben feta.

Constantment es diu que la pèrdua d´un autor no és un adéu absolut: queden les seues obres que ens el fan present i el seu record que ens indueix a la tasca pendent. En el cas de Valor crec sincerament que és una pèrdua irreparable. Irreparable pels amics que ja mai més escoltarem consells, retrets o felicitacions que només l´educada sensibilitat del novelálista de Castalla sabia fer únics. Irreparable perquè malgrat restar la seua obra literària la seua presència, i l´exemple que la seua persona oferia, ja és impossible. Irreparable perquè el mestratge més intens, i a la vegada més lúcid, s´ha absentat. Irreparable perquè ja no podrem oferir-li (que era una forma de premiar-nos nosaltres) ni honors, ni nobels, ni qualsevol altre acte d´admiració. Però sobre tot irreparable perquè, en morir l´home que va recuperar per a valencianes i valencians tota la mitologia popular des d´Esclafamuntanyes a ferrers que enganyen dimonis o desvergonyides i inteláligents masoveres, la literatura i cultura popular valenciana i mundial resten òrfenes com aquells que començàrem a llegir valencià en eixes rondalles o s´adonàrem que literatura i poble van units o no són res.