Adéu, mestre

Isabel-Clara Simó

Ens hem quedat sense una altra de les figures cabdals de la literatura valenciana. Vam perdre Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés, i ara hem perdut Enric Valor. Observem que estic parlant d´un dels assagistes més importants que ha donat l´Europa contemporània, d´un dels poetes més grans també de les darreres dècades, i ara d´un dels novelálistes més sòlids i més singulars que tenim. Tant, que hom havia demanat per a Valor el Premi Nobel, una qüestió enverinada per raons polítiques, no literàries. Que hom li negués el seu nom a l´institut del seu poble, Castalla, així ho demostra.

No hem d´oblidar que Valor era un gramàtic, l´obra del qual ha estat fonamental per a la represa de la llengua, ni que va fer una de les obres més ambicioses i més necessàries per a la feble memòria històrica del País Valencià: la recopilació i adaptació de la rondallística, una obra pacient i esforçada que en qualsevol país normal hauria estat considerada fonamental; però allò que significa la màxima volada de Valor és la seva obra literària, fins a l´extrem que hom s´hi ha referit sovint com el Tolstoi valencià. D´entre les noveláles que ens ha deixat, destaca sens dubte la trilogia anomenada Cicle de Cassana -formada pel títols Sense la terra promesa, Temps de batuda i Enllà de l´horitzó-, una fabulació que s´esdevé en la ciutat de ficció Cassana i que és una referent clar del País Valencià. Sense oblidar altres obres cabdals com L´ambició d´Aleix o La idea de l´emigrant. Valor va començar a escriure i a publicar a la dècada dels trenta, però la seva obra més ambiciosa és la de la dècada dels vuitanta, constitueix un referent obligat de les lletres catalanes.

Valor era, també, un patriota. Estimava aquests països nostres amb tota la inteláligència i tot el fervor de què era capaç, i el servei que li va retre és impagable. Tanmateix, no va tenir la influència que hom preveu en llegir els seus textos, segurament per una producció massa ambiciosa i per a uns moments de massa vacilálacions editorials. Tot i això, va obtenir el Premi d´Honor de les Lletres Catalanes. Sospito, però, que almenys al Principoat de Catalunya, ha estat poc llegit, poc estudiat i poc valorat. I és una llàstima; no pels honors, que a ell, home modestíssim, no buscava, sinó per la influència que hauria significat per a les lletres catalanes i que arribà tardanament. Aquests darrers anys, en efecte, ha estat objecte de nombrosos homenatges i reconeixements civils i acadèmics, però ja malalt i feble, quasi a la ratlla dels noranta anys, amb prou feines si sortia de casa.

El millor homenatge que li podem retre ara és llegir-lo. I és un bon moment, car ara tot just se l´està reeditant. Els qui encara no ho hagin fet, aniran de l´estupor a l´admiració. I la seva obra, no en tinc cap dubte, travessarà els segles.

Si volem, i podem, i sabem, recollirem amb delit la petjada desinteressada i esplèndida que ens ha deixat. Ens hi va la nostra vida civil.