El discurs del formigó i del tot és en venda no té rival a
casa nostra. Per apamar l’abast de la destrucció que es perpetra al litoral valencià no cal
comptar les urbanitzacions que s’hi alcen dia a dia, endevinar quin altre tros de
la carn de la memòria deuen estar arrancant-nos mentre llegim el diari i
assaborim el primer cafè, escoltar el xerric de les màquines excavadores o
sentir el vertigen de les grues que omplin l’horitzó d’un malson de ferro.
La veritable dimensió de la catàstrofe només es pot calcular parlant amb
la gent, perquè és sobre aquest terreny inculte, abonat amb
tones d’economicisme de curta volada, on descansa la moderna quimera de l’or,
la màgia que transforma la perspectiva de construir camps de golf en
territori assedegat en una necessitat primària i en un dret irrenunciable.
Abans d’elaborar els projectes i alçar els plànols, abans dels arreglets legals
i el tràfec de maletes amb diners negres, abans que el ciment, l’estridència,
la rajola i la ferralla entren en acció, cal arrasar primer el camp de
la memòria. Una operació d’aquesta envergadura, que està transformant de manera irreversible
i insostenible el nostre país, ha de comptar amb l’aquiescència de la gent
que hi viu, com mosques atrapades en l’espessa teranyina de complicitats,
submises al destí d’haver de servir d’aliment a la gran aranya. El discurs
ecologista i cultural de la sostenibilitat, dels perniciosos efectes a
curt, mitjà i llarg termini de tanta voràgine, per molt carregat de raó
que estiga, és avui una mera variant de la predicació en el desert,
malgrat tot tan necessària. Quan hi oposes altres valors i estratègies, la gent
riu i et fa els colpets reservats als il·lusos. La quimera de l’or són els
estralls, en primer lloc, en les consciències. Al final descobrirem que les
dures soles de les sabates i els claus rovellats eren menjars exquisits.
319 mots
MANEL RODRÍGUEZ CASTELLÓ
(publicat al diari Levante-EMV, el 22 d’abril de 2006)